Benvenuta

Quan un dia, a les 7 del matí, després d’haver dormit només dues hores i havent tot just vessat un parell de llàgrimes en dir-li adéu a la teva mare, assumeixes que et trobes sola a l’aeroport a punt de començar una aventura que et marcarà la teua vida, només aleshores, just en aquest moment, se’t passen pel cap sobretot dues qüestions: com he arribat fins ací i com he pogut tindre tanta sort.

Però bé, malgrat tot, em sentia preparada i no estava gens nerviosa. Semblava tan normal i a la vegada tan increïble, que ara costa d’explicar.

En pujar a l'avió encara era de nit, amb prou feines s'insinuava el sol a l'altra banda de la finestreta. I, de sobte, era de dia i estava a casa. I és que quan et reben així, no pots dir ni fer altra cosa més que admetre que de veritat serà la teva casa els pròxims tres mesos.

I a partir d'ací, tot va senzillament genial. 

Les dues hores dormides m'estan passant factura, així que, dit açò, millor continuaré quan siga capaç de mantindre'm desperta per mi mateixa.

PS1: No em trobeu a faltar, perquè jo tampoc pense fer-ho.

PS2: Sabeu perfectament que no m'ho crec ni jo.

PS3: Almenys fins ara ;)