Havia de nevar

I m'he portat el sol darrere. Vull fred. Més fred. D'acord, no fa calor. No tanta com a Espanya. Però jo volia més fred... I esperant-lo i veient que no ve, m'he plantat al tercer dia. 

Em sent home quan em presenten algú i done la mà, però me n'he adonat que és tan còmode... sobretot quan et presenten a vint persones, literalment, una darrere l’altra - i després, com si hagueren dit missa, no recorde ni un nom -. A més, hi ha un petit detall que obstaculitza un poc el moment dels dos besos: inconscientment, jo vaig a donar el primer a l’esquerra, però és que la persona que hi tinc al davant, va a la seua dreta. I sí, és un problema.*

Habite en un poble xicotet, no té pràcticament voreres. Visc en una habitació superpink, quan despertes és com vore la vida de color rosa. Condueixen temeràriament i, tot i això, el cinturó de seguretat no és obligatori als seients de darrere. Ah, i van en cotxe allà on siga, és igual si el destí està a tres minuts caminant. Fumen quasi tots. Tenen un crucifix a classe. S’alcen quan entra la professora i li parlen de vostè. I tinc una professora valenciana!

I açò ha sigut la “pluja d’impressions”. Per a que us feu una idea. Però no us espanteu, que encara pense que res podria anar millor.

 Buonanotte.

Responent a les preguntes més freqüents: sí, mengen tots els dies pasta per dinar; molt bé, va genial; la gent és massa, meravellosa, m'encanten!; sí, hi ha italians alts, guapos i sexys; ho entenc tot, però me costa parlar... me n'he deixat alguna?

*A part de donar els dos besos al contrari, també juguen a cartes al contrari!