Qüestió de temps

No és només el destí allò que importa, sinó també el camí que fas fins arribar allí. I no parle de la vida, ho dic literalment. Al contrari que quan era xicoteta que em queixava per quant de temps ens quedava per arribar, que si faltava molt, que si m’avorrisc, que si vull baixar ja... Ara, me n’he adonat que no m’importa passar-me quatre hores en un tren i dos en un avió, o més si fóra necessari, m’agrada. Per més llarg que siga el trajecte, sé que valdrà la pena i, per això, durant eixe temps, tracte de gaudir també, perquè forma part del viatge i et dona temps per a tu. Lliges, dorms, et fixes en les persones que tens al teu voltant i intentes imaginar-te la seua història, escoltes música, et venen coses al cap que no t’havies preguntat mai abans, observes què queda a l’altra banda de la finestra... penses en tu mateixa i tornes a plantejar-te quina és també la teua pròpia història, el que tens i el que et manca, com has arribat ahí... i sí, és inevitable mirar el rellotge i contar les hores que et queden de viatge.

Més a fora encara

Roma. No vaig tindre el plaer de veure-la a la llum del dia, però, fins i tot a la nit, té el seu encant. És grandiosa, sorprenent. Entenc per què la gent diu que és la ciutat més bella del món, i ja tinc ganes de poder tornar i descobrir-la com toca.

París. És grisa i, a la vegada, meravellosa, fins i tot romàntica. És una ciutat que sembla que té els seus propis sentiments, i te’ls transmet. Dels francesos en sí no és pot dir el mateix… Està clar que seria generalitzar, però els francesos, son francesos i prou (i m’atreviria a dir que fins i tot fumen més que els italians!). I vaig trobar a faltar la pasta. Referent al menjar i basant-me en la pròpia experiència, el menjar francès no està a l’altura, ni molt menys, d’Espanya i Itàlia.

Tot i això, París és una ciutat que val la pena, s’ha de sentir.

Una setmana fora (més a fora encara) té, com tot, els seus pros i contres. Per contres només em referisc a la feina, tornar a la meua actual realitat serà un poc dur. Per pros, tota la resta. Una setmana així fa que te n’adones de moltes més coses, aprens, et trobes en situacions desconegudes les quals necessiten una solució i una manera d’actuar que has d’endevinar i que et fan créixer, estàs més a prop de la nova gent que tens al costat i que vas coneixent poc a poc, t’ho passes bé, però fins i tot els moments en què no t’ho passes tan bé són bons… Creixes.

Notícia d'última hora: El vol amb el qual devia tornar ha estat cancel·lat. Com a conseqüència i malauradament, torne dos dies abans.

In crescendo

Qui ha estat el valent que ha premut el botó d’accelerar? Perquè cada vegada tinc menys temps pa planejar coses i menys temps pa poder acabar tota la feina que tinc (com a conseqüència tampoc en tinc per a escriure al blog). Hui ja fa un més que no xafe Espanya.

La setmana passada va ocórrer el que duia tant de temps esperant... va nevar, uh! Però això no és el millor... El millor és haver-me despertat el dijous a les set del matí, que em digueren “Dorm, que hi ha molta neu i no podem dur-vos a escola” i, amb la tonteria, dormir fins a les dotze... La veritat és que em feia falta. Genial.

També he tingut una sorpresa del senyor Spotify. ‎"El país en el que te encuentras no coincide con el que está registrado en tu perfil". Spotify, com n’eres de llest. "Tu cuenta no puede usarse más desde el extranjero, ya que el tiempo máximo de viaje es de 14 días para una cuenta Spotify Free". Ciao Spotify, aleshores ens veiem d’ací un parell de mesos.

I açò no s’acaba. He estat en Gènova. Mamma mia, che freddo! Vam visitar una mostra de Van Gogh i Gauguin, impresionant, la veritat. Com a ciutat no vam visitar molt, així que no puc dir res. Vaig eixir de festa amb -12º a l'exterior. Això, sumat a  Gènova, implica que he estat un poc refredada. La discoteca era bellissima, però, com a música en general, em quede amb la d’Espanya. 

Per últim, heu de saber que... La polenta no està mal, això sí, pesa. Continue menjant pasta i no cansant-me. No sé què tenen els italians que els agraden les begudes amargues, i tan amargues!  Tinc molta feina. He fet ja algun examen, i inclús una exposició. Demà me’n vaig a Roma. Divendres a París. Què bé sona. Torne el pròxim divendres. Més coses per a contar.

Tot va de genial a millor. Sempre in crescendo.