Més a fora encara

Roma. No vaig tindre el plaer de veure-la a la llum del dia, però, fins i tot a la nit, té el seu encant. És grandiosa, sorprenent. Entenc per què la gent diu que és la ciutat més bella del món, i ja tinc ganes de poder tornar i descobrir-la com toca.

París. És grisa i, a la vegada, meravellosa, fins i tot romàntica. És una ciutat que sembla que té els seus propis sentiments, i te’ls transmet. Dels francesos en sí no és pot dir el mateix… Està clar que seria generalitzar, però els francesos, son francesos i prou (i m’atreviria a dir que fins i tot fumen més que els italians!). I vaig trobar a faltar la pasta. Referent al menjar i basant-me en la pròpia experiència, el menjar francès no està a l’altura, ni molt menys, d’Espanya i Itàlia.

Tot i això, París és una ciutat que val la pena, s’ha de sentir.

Una setmana fora (més a fora encara) té, com tot, els seus pros i contres. Per contres només em referisc a la feina, tornar a la meua actual realitat serà un poc dur. Per pros, tota la resta. Una setmana així fa que te n’adones de moltes més coses, aprens, et trobes en situacions desconegudes les quals necessiten una solució i una manera d’actuar que has d’endevinar i que et fan créixer, estàs més a prop de la nova gent que tens al costat i que vas coneixent poc a poc, t’ho passes bé, però fins i tot els moments en què no t’ho passes tan bé són bons… Creixes.

Notícia d'última hora: El vol amb el qual devia tornar ha estat cancel·lat. Com a conseqüència i malauradament, torne dos dies abans.