No és només el destí allò que importa, sinó també el camí que fas fins
arribar allí. I no parle de la vida, ho dic literalment. Al contrari que quan
era xicoteta que em queixava per quant de temps ens quedava per arribar, que si
faltava molt, que si m’avorrisc, que si vull baixar ja... Ara, me n’he adonat
que no m’importa passar-me quatre hores en un tren i dos en un avió, o més si fóra necessari, m’agrada. Per
més llarg que siga el trajecte, sé que valdrà la pena i, per això, durant eixe
temps, tracte de gaudir també, perquè forma part del viatge i et dona temps per
a tu. Lliges, dorms, et fixes en les persones que tens al teu voltant i
intentes imaginar-te la seua història, escoltes música, et venen coses al cap
que no t’havies preguntat mai abans, observes què queda a l’altra banda de la
finestra... penses en tu mateixa i
tornes a plantejar-te quina és també la teua pròpia història, el que tens i el
que et manca, com has arribat ahí... i sí, és inevitable mirar el rellotge i contar les hores que et queden de viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada