No és només el destí allò que importa, sinó també el camí que fas fins
arribar allí. I no parle de la vida, ho dic literalment. Al contrari que quan
era xicoteta que em queixava per quant de temps ens quedava per arribar, que si
faltava molt, que si m’avorrisc, que si vull baixar ja... Ara, me n’he adonat
que no m’importa passar-me quatre hores en un tren i dos en un avió, o més si fóra necessari, m’agrada. Per
més llarg que siga el trajecte, sé que valdrà la pena i, per això, durant eixe
temps, tracte de gaudir també, perquè forma part del viatge i et dona temps per
a tu. Lliges, dorms, et fixes en les persones que tens al teu voltant i
intentes imaginar-te la seua història, escoltes música, et venen coses al cap
que no t’havies preguntat mai abans, observes què queda a l’altra banda de la
finestra... penses en tu mateixa i
tornes a plantejar-te quina és també la teua pròpia història, el que tens i el
que et manca, com has arribat ahí... i sí, és inevitable mirar el rellotge i contar les hores que et queden de viatge.
A la italiana
dimecres, 22 de febrer del 2012
diumenge, 19 de febrer del 2012
Més a fora encara
Roma. No vaig
tindre el plaer de veure-la a la llum del dia, però, fins i tot a la nit, té el
seu encant. És grandiosa, sorprenent. Entenc per què la gent diu que és la
ciutat més bella del món, i ja tinc ganes de poder tornar i descobrir-la com
toca.
París. És grisa i,
a la vegada, meravellosa, fins i tot romàntica. És una ciutat que sembla que té
els seus propis sentiments, i te’ls transmet. Dels francesos en sí no és pot
dir el mateix… Està clar que seria generalitzar, però els francesos, son
francesos i prou (i m’atreviria a dir que fins i tot fumen més que els
italians!). I vaig trobar a faltar la pasta. Referent al menjar i basant-me en
la pròpia experiència, el menjar francès no està a l’altura, ni molt menys, d’Espanya
i Itàlia.
Tot i això, París és
una ciutat que val la pena, s’ha de sentir.
Una setmana fora
(més a fora encara) té, com tot, els seus pros i contres. Per contres només em
referisc a la feina, tornar a la meua actual realitat serà un poc dur. Per
pros, tota la resta. Una setmana així fa que te n’adones de moltes més coses,
aprens, et trobes en situacions desconegudes les quals necessiten una solució i
una manera d’actuar que has d’endevinar i que et fan créixer, estàs més a prop de
la nova gent que tens al costat i que vas coneixent poc a poc, t’ho passes bé,
però fins i tot els moments en què no t’ho passes tan bé són bons… Creixes.
Notícia d'última hora: El vol amb el qual devia tornar ha estat cancel·lat. Com a conseqüència i malauradament, torne dos dies abans.
dimecres, 8 de febrer del 2012
In crescendo
Qui ha estat el valent que ha premut el botó d’accelerar? Perquè cada
vegada tinc menys temps pa planejar coses i menys temps pa poder acabar tota la
feina que tinc (com a conseqüència tampoc en tinc per a escriure al blog). Hui
ja fa un més que no xafe Espanya.
També he tingut una sorpresa del senyor Spotify. "El país en el que te encuentras no
coincide con el que está registrado en tu perfil". Spotify, com n’eres de
llest. "Tu cuenta no puede usarse más desde el extranjero, ya que el
tiempo máximo de viaje es de 14 días para una cuenta Spotify Free". Ciao
Spotify, aleshores ens veiem d’ací un parell de mesos.
I açò no s’acaba. He estat en Gènova. Mamma mia, che freddo! Vam
visitar una mostra de Van Gogh i Gauguin, impresionant, la veritat. Com a ciutat
no vam visitar molt, així que no puc dir res. Vaig eixir de festa amb -12º a l'exterior. Això, sumat a Gènova, implica que he estat un poc refredada.
La discoteca era bellissima, però, com a música en general, em quede amb la d’Espanya.
Tot va de genial a millor. Sempre in crescendo.
dissabte, 28 de gener del 2012
Quan exactament?
Quan vas pel
passadís i tota la gent et saluda amb un somriure i amb un “Ciao Júlia!” i a tu
et costa ubicar-los, però així i tot, els correspons. Quan comences a formar
part de les conversacions, quan s’alegren de vore’t i s’interessen per com et
va, quan et diuen que ahir nosequecosa els
va recordar a tu, quan et pares a xerrar amb la gent entre classe i classe,
quan et diuen “Vine-te’n!” o "Queda't amb nosaltres!". També quan tens ganes de veure a la gent, quan t’agafen atacs de riure, quan proposes
alguna cosa i s’apunten, quan et poses amb la gent i es posen amb tu, quan hi
ha moltes persones ajudant-te a pronunciar correctament. Quan a casa “presumeixen”
de tu i si és necessari van a comprar Nutella en zero coma per a que estigues
ben contenta (més encara).
És aleshores quan
de veritat sents que formes part. I és una de les millors sensacions que una
persona pot tindre mai.
diumenge, 22 de gener del 2012
Coneguda com la ciutat de la moda
Els dies passen i
jo no me n’adone. Encara no he decidit si han passat ràpid o poc a poc, ja que,
si ho pense, han passat ràpid… però, d’altra banda, sembla que estiga ací de
tota la vida. Ja en van catorze. I ja he anat a Milà!
No sé com dir-ho.
Es com sentir-te, d’alguna manera, inferior. Es tan impressionant...! Diuen que
una imatge val més que mil paraules, i vaig a tindre que recórrer a aquest
refrany perquè, per primera vegada, no sé com expressar-me.
Plaça del Duomo
Galeria Vittorio Emmanuele
Duomo
Duomo
Abans que res... Em van pendre per tonta, però a mi em va sorprendre molt. Trens de dos pisos...? Jo no ho havia vist mai abans!
Després, en la galeria Vittorio Emmanuele, vaig girar "sulle palle del toro", diuen que porta bona sort. No sé quanta sort més puc tindre, però bé, més val que sobre que que falte. Per no pegar tres voltetes damunt dels collons (clarament dit) d'un bou que no siga! Així que tingueu-ho en compte.
Després, en la galeria Vittorio Emmanuele, vaig girar "sulle palle del toro", diuen que porta bona sort. No sé quanta sort més puc tindre, però bé, més val que sobre que que falte. Per no pegar tres voltetes damunt dels collons (clarament dit) d'un bou que no siga! Així que tingueu-ho en compte.
D'altra banda, anar de rebaixes a Milà no es fa tots els dies. I quina bogeria. Jo he de dir que em vaig controlar. Afortunadament. Això sí, gent hi havia, i era bastant agobiant, però bé, ahí està la gràcia.
De Milà tinc poc a dir encara, la veritat. No vaig vore molt, i lo que vaig vore, per poder compendre'm realment, s'ha de vore. I és que no és tansols vore, és sentir. Gaudir de no ser ningú i fixar-te en la gent que et passa per el costat, mirar les tendes que se't queden tan grans i no ser capaç d'assumir que realmemt et trobes allí.
dimarts, 17 de gener del 2012
La cosa va de plaers
Per a alguns un problema, per a altres un plaer. Jo sóc del segon grup, i això no deu de ser bo.
Fins avui, que he anat al xinés, en nou dies he menjat deu vegades pasta. Sí,
no exagere. Matemàtica pura. I el millor és que no he repetit res... Val, sí,
he menjat dos dies lasagna. Però, què més dóna? És exagerat. I pensar que
encara gaudiré d’açò un parell de mesos i mig més... em torne boja. De moment,
però, no vull pensar en les conseqüències. Òbviament, hi haurà conseqüències. Oh,
i tant que hi haurà!*
I un altre plaer per a mi – aquest no fa tant de mal – és el fred que fa. De
moment, la temperatura més baixa que he vist ha sigut -8ºC pel matí quan anava a l’institut.
Concretament aquest matí.
I com n’és de bonic. Eixir pel matí i veure que cada fulla i cada rama,
fins i tot les teranyines, del jardí de casa, estan recobertes amb una grossa
capa de gel. Obris la porta i sents un cop sec, fred i agradable a la vegada que
t’arriba a la cara. Tot és blanc i respires i et surt per la boca el típic “fum”
que, personalment, sempre m’ha fet molta gràcia. Però és un fred sec, i vas ben
abrigada i no se’t cala als ossos. I és una sensació meravellosa. Puges al
cotxe i la boira no et deixa veure més enllà dels arbres que voregen la
carretera. Sembla com si visqueres en persona una pel·lícula de fantasia. Feia
temps que desitjava gaudir d’un paisatge així.
PD1: Vull que neve!
PD2: Pròximament fotos del paisatge “narnià”.
PD3: I ja era hora de poder estrenar el gorro de llana que em van regalar fa més d'un any...
dissabte, 14 de gener del 2012
Mexicans i demés
- Hello! What’s your name? I’m Aldo – nom que no vaig entendre fins que no li
ho vaig preguntar més tard. Mà.
- Ciao, I’m Júlia. I’m Spanish.
- Oh, do you speak Spanish? – pregunta del milió; al meu parèixer, un poc innecessària.
- Of course!
- ¡Yo soy mexicano! Qué gusto encontrarse a gente que habla español. Hace
tres dias que no lo hablo, ¡lo echo de menos! – super graciós, ja us ho podeu imaginar.
I a partir d’ací, no vaig parar de riure. Em va preguntar què pensàvem els
espanyols dels mexicans… i, sent-li sincera, li vaig dir que contàvem acudits
imitant la seua manera de parlar. Ell em va dir que feien el mateix amb
nosaltres, més o menys. Alguna vegada li heu contat un acudit en mexicà a un
mexicà? S’ha de tindre valor eh… Jo ho vaig fer, em va caure bé aquell xic, donava confiança.
Finalment, aquell xic tan simpàtic estudia matemàtiques i informàtica a Harvard, si
no vaig entendre mal. I dic açò perquè havia d’estar molt atenta per a captar
correctament la informació, em costava més entendre’l a ell que als italians! Em
sentia estúpida… Doncs això, que el xic mexicà vivia a Bòston i també havia
estat vivint a San Francisco; i ara fent de English assistant a Itàlia. Què ràpid
es diu, eh? Bé, resumint, que estic fent-me amiga seua! Quanta envidia saníssima!
Estar ací em fa tindre una sensació continua de descobriment. Tot allò que
puga passar serà una novetat. I això m’encanta. El no estar acostumada a res, no
tindre una rutina, no saber què vindrà després. Experimentar, conèixer gent,
veure coses noves, sorprendre’s, improvisar. És addictiu, sempre vols més. I
aquesta emoció engloba des de la gràcia de provar la salsa, amb un sabor encara
desconegut, de la pasta que menjarem demà, fins als plans de futur d’on vols
viatjar o què vols fer quan sigues més gran. Realment, tot açò no és una manera
de pensar, és una manera de ser, i s’ha d’estar preparat.
No deixeu passar cap oportunitat, no dubteu davant l'opció de poder viure un moment d’aquestos. No us en penedireu. Valdrà la pena, us ho assegure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)