Coneguda com la ciutat de la moda

Els dies passen i jo no me n’adone. Encara no he decidit si han passat ràpid o poc a poc, ja que, si ho pense, han passat ràpid… però, d’altra banda, sembla que estiga ací de tota la vida. Ja en van catorze. I ja he anat a Milà!

No sé com dir-ho. Es com sentir-te, d’alguna manera, inferior. Es tan impressionant...! Diuen que una imatge val més que mil paraules, i vaig a tindre que recórrer a aquest refrany perquè, per primera vegada, no sé com expressar-me. 

Plaça del Duomo 

 Galeria Vittorio Emmanuele 

 Duomo

Duomo

Abans que res... Em van pendre per tonta, però a mi em va sorprendre molt. Trens de dos pisos...? Jo no ho havia vist mai abans!
Després, en la galeria Vittorio Emmanuele, vaig girar "sulle palle del toro", diuen que porta bona sort. No sé quanta sort més puc tindre, però bé, més val que sobre que que falte. Per no pegar tres voltetes damunt dels collons (clarament dit) d'un bou que no siga! Així que tingueu-ho en compte.

D'altra banda, anar de rebaixes a Milà no es fa tots els dies. I quina bogeria. Jo he de dir que em vaig controlar. Afortunadament. Això sí, gent hi havia, i era bastant agobiant, però bé, ahí està la gràcia.

De Milà tinc poc a dir encara, la veritat. No vaig vore molt, i lo que vaig vore, per poder compendre'm realment, s'ha de vore. I és que no és tansols vore, és sentir. Gaudir de no ser ningú i fixar-te en la gent que et passa per el costat, mirar les tendes que se't queden tan grans i no ser capaç d'assumir que realmemt et trobes allí.