Qüestió de temps

No és només el destí allò que importa, sinó també el camí que fas fins arribar allí. I no parle de la vida, ho dic literalment. Al contrari que quan era xicoteta que em queixava per quant de temps ens quedava per arribar, que si faltava molt, que si m’avorrisc, que si vull baixar ja... Ara, me n’he adonat que no m’importa passar-me quatre hores en un tren i dos en un avió, o més si fóra necessari, m’agrada. Per més llarg que siga el trajecte, sé que valdrà la pena i, per això, durant eixe temps, tracte de gaudir també, perquè forma part del viatge i et dona temps per a tu. Lliges, dorms, et fixes en les persones que tens al teu voltant i intentes imaginar-te la seua història, escoltes música, et venen coses al cap que no t’havies preguntat mai abans, observes què queda a l’altra banda de la finestra... penses en tu mateixa i tornes a plantejar-te quina és també la teua pròpia història, el que tens i el que et manca, com has arribat ahí... i sí, és inevitable mirar el rellotge i contar les hores que et queden de viatge.

Més a fora encara

Roma. No vaig tindre el plaer de veure-la a la llum del dia, però, fins i tot a la nit, té el seu encant. És grandiosa, sorprenent. Entenc per què la gent diu que és la ciutat més bella del món, i ja tinc ganes de poder tornar i descobrir-la com toca.

París. És grisa i, a la vegada, meravellosa, fins i tot romàntica. És una ciutat que sembla que té els seus propis sentiments, i te’ls transmet. Dels francesos en sí no és pot dir el mateix… Està clar que seria generalitzar, però els francesos, son francesos i prou (i m’atreviria a dir que fins i tot fumen més que els italians!). I vaig trobar a faltar la pasta. Referent al menjar i basant-me en la pròpia experiència, el menjar francès no està a l’altura, ni molt menys, d’Espanya i Itàlia.

Tot i això, París és una ciutat que val la pena, s’ha de sentir.

Una setmana fora (més a fora encara) té, com tot, els seus pros i contres. Per contres només em referisc a la feina, tornar a la meua actual realitat serà un poc dur. Per pros, tota la resta. Una setmana així fa que te n’adones de moltes més coses, aprens, et trobes en situacions desconegudes les quals necessiten una solució i una manera d’actuar que has d’endevinar i que et fan créixer, estàs més a prop de la nova gent que tens al costat i que vas coneixent poc a poc, t’ho passes bé, però fins i tot els moments en què no t’ho passes tan bé són bons… Creixes.

Notícia d'última hora: El vol amb el qual devia tornar ha estat cancel·lat. Com a conseqüència i malauradament, torne dos dies abans.

In crescendo

Qui ha estat el valent que ha premut el botó d’accelerar? Perquè cada vegada tinc menys temps pa planejar coses i menys temps pa poder acabar tota la feina que tinc (com a conseqüència tampoc en tinc per a escriure al blog). Hui ja fa un més que no xafe Espanya.

La setmana passada va ocórrer el que duia tant de temps esperant... va nevar, uh! Però això no és el millor... El millor és haver-me despertat el dijous a les set del matí, que em digueren “Dorm, que hi ha molta neu i no podem dur-vos a escola” i, amb la tonteria, dormir fins a les dotze... La veritat és que em feia falta. Genial.

També he tingut una sorpresa del senyor Spotify. ‎"El país en el que te encuentras no coincide con el que está registrado en tu perfil". Spotify, com n’eres de llest. "Tu cuenta no puede usarse más desde el extranjero, ya que el tiempo máximo de viaje es de 14 días para una cuenta Spotify Free". Ciao Spotify, aleshores ens veiem d’ací un parell de mesos.

I açò no s’acaba. He estat en Gènova. Mamma mia, che freddo! Vam visitar una mostra de Van Gogh i Gauguin, impresionant, la veritat. Com a ciutat no vam visitar molt, així que no puc dir res. Vaig eixir de festa amb -12º a l'exterior. Això, sumat a  Gènova, implica que he estat un poc refredada. La discoteca era bellissima, però, com a música en general, em quede amb la d’Espanya. 

Per últim, heu de saber que... La polenta no està mal, això sí, pesa. Continue menjant pasta i no cansant-me. No sé què tenen els italians que els agraden les begudes amargues, i tan amargues!  Tinc molta feina. He fet ja algun examen, i inclús una exposició. Demà me’n vaig a Roma. Divendres a París. Què bé sona. Torne el pròxim divendres. Més coses per a contar.

Tot va de genial a millor. Sempre in crescendo.

Quan exactament?

Quan vas pel passadís i tota la gent et saluda amb un somriure i amb un “Ciao Júlia!” i a tu et costa ubicar-los, però així i tot, els correspons. Quan comences a formar part de les conversacions, quan s’alegren de vore’t i s’interessen per com et va, quan et diuen que ahir nosequecosa els va recordar a tu, quan et pares a xerrar amb la gent entre classe i classe, quan et diuen “Vine-te’n!” o "Queda't amb nosaltres!". També quan tens ganes de veure a la gent, quan t’agafen atacs de riure, quan proposes alguna cosa i s’apunten, quan et poses amb la gent i es posen amb tu, quan hi ha moltes persones ajudant-te a pronunciar correctament. Quan a casa “presumeixen” de tu i si és necessari van a comprar Nutella en zero coma per a que estigues ben contenta (més encara).

És aleshores quan de veritat sents que formes part. I és una de les millors sensacions que una persona pot tindre mai.

Coneguda com la ciutat de la moda

Els dies passen i jo no me n’adone. Encara no he decidit si han passat ràpid o poc a poc, ja que, si ho pense, han passat ràpid… però, d’altra banda, sembla que estiga ací de tota la vida. Ja en van catorze. I ja he anat a Milà!

No sé com dir-ho. Es com sentir-te, d’alguna manera, inferior. Es tan impressionant...! Diuen que una imatge val més que mil paraules, i vaig a tindre que recórrer a aquest refrany perquè, per primera vegada, no sé com expressar-me. 

Plaça del Duomo 

 Galeria Vittorio Emmanuele 

 Duomo

Duomo

Abans que res... Em van pendre per tonta, però a mi em va sorprendre molt. Trens de dos pisos...? Jo no ho havia vist mai abans!
Després, en la galeria Vittorio Emmanuele, vaig girar "sulle palle del toro", diuen que porta bona sort. No sé quanta sort més puc tindre, però bé, més val que sobre que que falte. Per no pegar tres voltetes damunt dels collons (clarament dit) d'un bou que no siga! Així que tingueu-ho en compte.

D'altra banda, anar de rebaixes a Milà no es fa tots els dies. I quina bogeria. Jo he de dir que em vaig controlar. Afortunadament. Això sí, gent hi havia, i era bastant agobiant, però bé, ahí està la gràcia.

De Milà tinc poc a dir encara, la veritat. No vaig vore molt, i lo que vaig vore, per poder compendre'm realment, s'ha de vore. I és que no és tansols vore, és sentir. Gaudir de no ser ningú i fixar-te en la gent que et passa per el costat, mirar les tendes que se't queden tan grans i no ser capaç d'assumir que realmemt et trobes allí.

La cosa va de plaers

Per a alguns un problema, per a altres un plaer. Jo sóc del segon grup, i això no deu de ser bo.

Fins avui, que he anat al xinés, en nou dies he menjat deu vegades pasta. Sí, no exagere. Matemàtica pura. I el millor és que no he repetit res... Val, sí, he menjat dos dies lasagna. Però, què més dóna? És exagerat. I pensar que encara gaudiré d’açò un parell de mesos i mig més... em torne boja. De moment, però, no vull pensar en les conseqüències. Òbviament, hi haurà conseqüències. Oh, i tant que hi haurà!*

I un altre plaer per a mi – aquest no fa tant de mal – és el fred que fa. De moment, la temperatura més baixa que he vist ha sigut -8ºC pel matí quan anava a l’institut. Concretament aquest matí.

I com n’és de bonic. Eixir pel matí i veure que cada fulla i cada rama, fins i tot les teranyines, del jardí de casa, estan recobertes amb una grossa capa de gel. Obris la porta i sents un cop sec, fred i agradable a la vegada que t’arriba a la cara. Tot és blanc i respires i et surt per la boca el típic “fum” que, personalment, sempre m’ha fet molta gràcia. Però és un fred sec, i vas ben abrigada i no se’t cala als ossos. I és una sensació meravellosa. Puges al cotxe i la boira no et deixa veure més enllà dels arbres que voregen la carretera. Sembla com si visqueres en persona una pel·lícula de fantasia. Feia temps que desitjava gaudir d’un paisatge així.

PD1: Vull que neve!

PD2: Pròximament fotos del paisatge “narnià”.

PD3: I ja era hora de poder estrenar el gorro de llana que em van regalar fa més d'un any... 

 *També cal afegir que m’han portat la que és la millor pizzeria d’Itàlia, i no sé si serà veritat, però jo m’ho crec. Valia la pena que la pizza em sortís per les orelles. 

Mexicans i demés

- Hello! What’s your name? I’m Aldo – nom que no vaig entendre fins que no li ho vaig preguntar més tard. Mà.

- Ciao, I’m Júlia. I’m Spanish.

- Oh, do you speak Spanish? – pregunta del milió; al meu parèixer, un poc innecessària.

- Of course!

- ¡Yo soy mexicano! Qué gusto encontrarse a gente que habla español. Hace tres dias que no lo hablo, ¡lo echo de menos! – super graciós, ja us ho podeu imaginar.

I a partir d’ací, no vaig parar de riure. Em va preguntar què pensàvem els espanyols dels mexicans… i, sent-li sincera, li vaig dir que contàvem acudits imitant la seua manera de parlar. Ell em va dir que feien el mateix amb nosaltres, més o menys. Alguna vegada li heu contat un acudit en mexicà a un mexicà? S’ha de tindre valor eh… Jo ho vaig fer, em va caure bé aquell xic, donava confiança.

Finalment, aquell xic tan simpàtic estudia matemàtiques i informàtica a Harvard, si no vaig entendre mal. I dic açò perquè havia d’estar molt atenta per a captar correctament la informació, em costava més entendre’l a ell que als italians! Em sentia estúpida… Doncs això, que el xic mexicà vivia a Bòston i també havia estat vivint a San Francisco; i ara fent de English assistant a Itàlia. Què ràpid es diu, eh? Bé, resumint, que estic fent-me amiga seua! Quanta envidia saníssima!

Estar ací em fa tindre una sensació continua de descobriment. Tot allò que puga passar serà una novetat. I això m’encanta. El no estar acostumada a res, no tindre una rutina, no saber què vindrà després. Experimentar, conèixer gent, veure coses noves, sorprendre’s, improvisar. És addictiu, sempre vols més. I aquesta emoció engloba des de la gràcia de provar la salsa, amb un sabor encara desconegut, de la pasta que menjarem demà, fins als plans de futur d’on vols viatjar o què vols fer quan sigues més gran. Realment, tot açò no és una manera de pensar, és una manera de ser, i s’ha d’estar preparat.

No deixeu passar cap oportunitat, no dubteu davant l'opció de poder viure un moment d’aquestos.  No us en penedireu. Valdrà la pena, us ho assegure. 

Havia de nevar

I m'he portat el sol darrere. Vull fred. Més fred. D'acord, no fa calor. No tanta com a Espanya. Però jo volia més fred... I esperant-lo i veient que no ve, m'he plantat al tercer dia. 

Em sent home quan em presenten algú i done la mà, però me n'he adonat que és tan còmode... sobretot quan et presenten a vint persones, literalment, una darrere l’altra - i després, com si hagueren dit missa, no recorde ni un nom -. A més, hi ha un petit detall que obstaculitza un poc el moment dels dos besos: inconscientment, jo vaig a donar el primer a l’esquerra, però és que la persona que hi tinc al davant, va a la seua dreta. I sí, és un problema.*

Habite en un poble xicotet, no té pràcticament voreres. Visc en una habitació superpink, quan despertes és com vore la vida de color rosa. Condueixen temeràriament i, tot i això, el cinturó de seguretat no és obligatori als seients de darrere. Ah, i van en cotxe allà on siga, és igual si el destí està a tres minuts caminant. Fumen quasi tots. Tenen un crucifix a classe. S’alcen quan entra la professora i li parlen de vostè. I tinc una professora valenciana!

I açò ha sigut la “pluja d’impressions”. Per a que us feu una idea. Però no us espanteu, que encara pense que res podria anar millor.

 Buonanotte.

Responent a les preguntes més freqüents: sí, mengen tots els dies pasta per dinar; molt bé, va genial; la gent és massa, meravellosa, m'encanten!; sí, hi ha italians alts, guapos i sexys; ho entenc tot, però me costa parlar... me n'he deixat alguna?

*A part de donar els dos besos al contrari, també juguen a cartes al contrari!

Benvenuta

Quan un dia, a les 7 del matí, després d’haver dormit només dues hores i havent tot just vessat un parell de llàgrimes en dir-li adéu a la teva mare, assumeixes que et trobes sola a l’aeroport a punt de començar una aventura que et marcarà la teua vida, només aleshores, just en aquest moment, se’t passen pel cap sobretot dues qüestions: com he arribat fins ací i com he pogut tindre tanta sort.

Però bé, malgrat tot, em sentia preparada i no estava gens nerviosa. Semblava tan normal i a la vegada tan increïble, que ara costa d’explicar.

En pujar a l'avió encara era de nit, amb prou feines s'insinuava el sol a l'altra banda de la finestreta. I, de sobte, era de dia i estava a casa. I és que quan et reben així, no pots dir ni fer altra cosa més que admetre que de veritat serà la teva casa els pròxims tres mesos.

I a partir d'ací, tot va senzillament genial. 

Les dues hores dormides m'estan passant factura, així que, dit açò, millor continuaré quan siga capaç de mantindre'm desperta per mi mateixa.

PS1: No em trobeu a faltar, perquè jo tampoc pense fer-ho.

PS2: Sabeu perfectament que no m'ho crec ni jo.

PS3: Almenys fins ara ;)